A fons

El mes de maig de l’any 2011 -el dia 15 per ser concrets- milers i milers de joves vam ocupar les places de les nostres viles i ciutats per fer evident el malestar que regnava (i regna) entre el jovent. Gent vinguda de tots els barris, presents a totes les comarques, amb vides diverses i procedències múltiples ens reuníem per debatre alternatives i plantejar un pols ferm contra l’immobilisme de les elits del país.

La convocatòria va ser un èxit sense precedents, però per ser francs, res va començar aquí. Amb l’esclat l’any 2008 d’una de les crisis econòmiques més profundes que hem viscut mai, moltes persones van veure com el seu plantejament vital s’ensorrava; amb un tres i no res van passar de tenir un pla de vida a quedar-se sense expectatives ni projectes. Aquesta crisi, que polítics i líders econòmics negaven i s’entossudien a ocultar, es va emportar per davant en qüestió de minuts drets socials que havia costat dècades conquerir, sembrant misèria a tots els racons.
Dia rere dia, les condicions de vida s’anaven precaritzant, l’atur anava augmentant i els salaris els anaven reduint. La situació cada cop era més insostenible i paradoxalment, la generació més ben preparada de la història esdevenia la generació més vilipendiada de la història.

Mentre tot això passava, però, les grans multinacionals seguien engrossint els seus comptes de beneficis, empreses que tancaven els exercicis amb superàvit acomiadaven treballadors per maximitzar, encara més, els seus guanys, i els banquers, després d’arruïnar i deixar sense casa a milers de ciutadans, seguien atorgant-se jubilacions multimilionàries que pagaven amb els diners de tots els ciutadans que havien servit per a rescatar-los.

I és just aquí quan la gent va dir prou. Quan immersos en un mar de ràbia els joves vam alçar la veu per dir que ja n’hi havia prou que els rics cada cop fossin més rics mentre la resta de la societat cada dia era més pobra. Que ja n’hi havia prou que unes persones que no havia escollit ningú decidissin el futur de les nostres vides, de les polítiques econòmiques que es seguien i tinguessin capacitat de retallar-nos-ho tot. Que ja n’hi havia prou de falsedats i mentides, començant pel concepte de democràcia que sempre havíem sentit i que al nostre país semblava desapareguda.

I amb aquest esperit milers de joves vam omplir durant setmanes places i carrers, vam participar en diferents plataformes ciutadanes o vam convertir l’indigneu-vos d’Stéphane Hessel en best seller. Calia indignar-nos i lluitar, calia alçar la veu i construir una democràcia diferent a la que teníem, una democràcia que obeís la voluntat popular i no els dictàmens de les elits que, una vegada més, només miraven per elles i el seu propi interès econòmic.
Des de l’esclat de la crisi econòmica fins avui han passat sis anys, i en aquest temps tot ha canviat molt. D’aquelles protestes, però, ha quedat un substrat que ha persistit inalterable i és la demanda de més i millor democràcia. Els joves, però la ciutadania en general, estem farts que algú decideixi el nostre futur sense consultar-nos, cansats de que uns poders econòmics dictin les nostres vides i que intentin, sempre, sobreposar la llei als anhels democràtics de la gent.

El jovent volem votar. Volem votar i decidir el futur polític de la nostra nació, però volem decidir també totes aquelles qüestions que afecten el nostre dia a dia. Volem votar per millorar la democràcia, per tenir l’oportunitat de fer un país nou que sigui diferent a allò que ens han acostumat. I en aquesta tasca que ara ens ocupa, una de les qüestions bàsiques per millorar el nostre sistema polític és la reivindicació del dret a vot a partir dels 16 anys.
És cert que sovint s’ha venut com un tema polèmic, com si la gent de 16 anys no estigués suficientment preparada per a poder prendre una decisió tan important com és la d’escollir qui seran els seus representants als ajuntaments o parlaments. El cert és, però, que la gent de 16 a 18 anys té molt més interès en la política que gent d’edat adulta o fins i tot, anciana.

Els joves per norma general participem, i molt, en política. Potser no ho fem mitjançant els canals habituals, és a dir, les institucions, però el cert és que la majoria de joves hem participat de manifestacions, protestes o vagues d’estudiants. Per norma general no tenim tanta por com la gent més adulta, tendim a ser més contestataris i ens espanten molt menys els canvis bruscos. Així doncs, cal llençar un missatge clar i rotund a la gent que argumenta que el vot entre la gent de 16 a 18 anys estaria influenciat pel seus progenitors. Si no ens influencien en la manera de vestir, en els hàbits culturals, o en les conductes socials... de debò algú creu que influenciaran en l’opció de vot?
El catàleg d’arguments a favor d’implantar el dret a vot a partir dels 16 anys és extens. És en aquesta edat quan finalitza l’educació obligatòria i per tant tens el dret a decidir si vols seguir estudiant o per contra vols posar-te a treballar. Treball que òbviament cotitzarà i per tant, pagarà impostos que els polítics podran administrar. Així doncs, si a partir dels 16 anys pots pagar impostos... té lògica que no puguis escollir a qui els administrarà?

A més, tenim ple consentiment en el tractament mèdic, podem tenir relacions sexuals consentides i de moment podem avortar sense necessitat de cap consentiment patern. Si estem facultats per a poder prendre decisions tant importants com aquestes que marcaran el futur de les nostres vides... no podem escollir qui ens administrarà les polítiques públiques?

És evident, doncs, que poder exercir el dret a vot als 16 anys és una qüestió de democràcia. Si volem fer un sistema polític que realment representi a tothom, on el jovent vulgui participar-hi hem de canviar la legislació per a fer que senzillament tinguin aquest dret. La presa de decisions les hem de fer entre tots i és evident que els joves de 16 a 18 anys també hi tenen molt a dir.

Països com Xipre, Àustria, Argentina o Equador ja tenen implantat el sufragi a partir dels 16 anys i el cert és que molts països estan obrint aquest debat per tal de poder seguir perfeccionant la seva democràcia i fer-la més representativa. En aquest sentit, fa poques setmanes a Escòcia els joves de 16 a 18 anys van poder participar del referèndum i esperem que a Catalunya, el pròxim 9 de novembre, sigui la primera ocasió en la que aquest somni pugui esdevenir realitat al nostre país.

Fa uns anys plantejar reduir la majoria d’edat dels 21 anys semblava una quimera, però a dia d’avui ens semblaria incomprensible que seguís sent aquesta la barrera imposada. De nosaltres depèn tornar a fer un salt endavant, permetre que la democràcia s’eixampli i que els joves de 16 anys puguin també participar de la presa de decisions col·lectives.

D’arguments en sobren, l’únic que falta és la pressió necessària i la valentia política per a poder-ho tirar endavant. La lluita per a millorar la nostra democràcia segueix a primera pàgina de les preocupacions dels joves i així seguirà fins que aconseguim tenir un sistema on realment sigui el poble qui condicioni la vida política. Per això seguirem lluitant per millorar la democràcia i per fer-ho cal que reivindiquem el vot als 16 anys, hi tenim tot el dret!