A fons

A Catalunya i a la resta de l’Estat vivim un període de crisi del model de democràcia representativa que es va desenvolupar durant el procés de la Transició política després de la dictadura franquista. Aquest procés que es relaciona sovint amb una data clau que és la de 1978, any de l’aprovació de la Constitució espanyola, es caracteritzava per uns compromisos entre unes elits polítiques (i econòmiques) i uns partits que entraven en el nou escenari polític, que ara mateix és troba completament deslegitimitat.

En aquest context, apareixen nous partits com Podem (Podemos), on i no només, les noves tecnologies i l’ús que fan de la deliberació o consulta digital és una eina molt important del seu model de partit, així com la forma auto-organitzativa dels Cercles; de sorgiment d’iniciatives municipals rupturistes de cara a les eleccions de maig del 2015, moltes de les quals es caracteritzen per la presència de moviments socials que abans no volien participar en la lògica electoral per transformar les institucions (de fet, la pròpia CUP o les candidatures d’independents aparegudes en molts municipis en els darrers anys ja anaven, en part, en aquesta lògica en el cas català). A més, ens trobem, a nivell català, amb la crisi del model d’Estat autonòmic i la demanda del dret a decidir d’un sector important de la població, molt divers, i que fa ús d’estratègies clàssiques d’alguns moviments socials com la desobediència civil, les manifestacions massives o, aquests mesos pre 9-N, de les cassolades que van ser tan característiques durant les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq. Els tres exemples (l’aparició de Podem, les candidatures rupturistes que estan apareguent per les municipals o el moviment plural pel dret de l’autodeterminació a Catalunya) estan relacionats amb la influència d’alguns moviments socials dels darrers anys, a més de l’impacte de la crisi econòmica i l’enorme descrèdit del status quo polític (tot i que val a dir que el cas del dret a decidir és més complex en aquest sentit, doncs es barreja la participació de partits de vella i nova política i d’un perfil molt heterogeni, també política i socialment, de la població catalana).

No és fàcil fer una valoració global de l’impacte dels moviments socials dels darrers anys en les formes de participació de la població, és a dir, a nivell individual. Els exemples esmentats són a un nivell d’anàlisi superior. Per aterrar en com podem exemplificar aquesta influència, el que farem aquí és esmentar alguns moviments que per les seves particularitats i impactes: socials, polítics, en l’imaginari col·lectiu, en les estratègies d’acció, en els aprenentatges, amb qui són els que hi participen o van participar, estan ampliant el ventall de les formes tradicionals o dominants de participació. Aquí plantegem que molts dels canvis es caracteritzen, en particular, en l’ampliació dels sectors de població que fan ús d’aquestes diverses formes de participar i no tant en una irrupció de noves formes d’acció que, en realitat i exceptuant l’oportunitat que han significat les noves tecnologies i la xarxa social, no són tan noves. Els boicots, el consum polític, la desobediència civil, anar a manifestacions, l’ocupació de l’espai públic (o fins i tot, d’habitatges buits propietats de bancs, en el marc de l’estratègia d’obra social de la PAH), la creació de cooperatives, etc. no són formes d’activisme noves, però si que han passat a ser quelcom molt més normalitzat entre la població a l’Estat espanyol. Es coneixen, hi ha més acceptació i suport vers elles i, en alguns casos, molta més gent les practica quan es produeix el context adequat de mobilització.

Des del meu punt de vista, hi ha dos moviments que son claus en la generalització de moltes pràctiques en els darrers anys (tot i que aquests mateixos venen de pràctiques i mobilitzacions anteriors) a l’Estat espanyol i en el context d’impacte de la crisi: el moviment dels indignats i la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca). Certament, hi ha un punt d’inflexió important en com la població entén les formes de participació amb el sorgiment del moviment dels indignats o 15M just abans de les eleccions municipals del 2011. De la mobilització dels indignats, que es va iniciar a la xarxa (alguns parlen de moviment-en xarxa o de gran mobilització, més que moviment en si mateix) se n’ha parlat ja molt. El que aquí ens interessa destacar és que va implicar una mobilització massiva, amb un perfil de participants molt divers, una combinació de vells i nous activistes, on l’acció es produïa en paral·lel a la plaça i en la xarxa i les xarxes socials, amb l’horizontalisme i assemblearisme com a formes organitzatives principals, on es va desenvolupar una forma de participar via comissions i/o grups de treball, on la voluntat de participar es prioritzava per sobre de l’espai concret de militància, on es van produir molts aprenentatges compartits (i de múltiples iniciatives i propostes) i, sobre tot, que va significar la construcció d’un discurs i imaginari de dret a la protesta , de l’auto-organització, de reivindicació de l’espai públic (la plaça), de crítica col·lectiva del status quo del règim instaurat durant la Transició política. Òbviament, la continuïtat del 15M ha tingut ramificacions i experiències molt diverses, però l’imaginari i aprenentatge compartit per un sector ampli de la població (no només els activistes tradicionals) està ja en el substrat col·lectiu de molta gent. Sobre tot, aquesta percepció de que qui vol,pot participar i dir la seva, actuar, ho pot fer. Internet, a més, ha facilitat el coneixement d’experiències i espais molt diversos.

L’altre moviment social de referència d’aquests darrers anys és la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca). La PAH ha tingut una capacitat enorme per mobilitzar i empoderar a sectors de la població que tradicionalment no participaven, que sentien aprensió davant de la paraula política (i encara la senten quan es vincula en la vella política i els polítics). Sectors de la ciutadania que desconeixien quines estratègies d’acció i drets com a ciutadà tenien per frenar o lluitar contra una situació personal/familiar límit, com es la pèrdua de l’habitatge, un desnonament, un deute de per vida, etc. La PAH ha creat una forma de fer, de participar, en la que gent normal, el ciutadà de peu, gent de les classes populars, aprèn a exigir i reivindicar els seus drets: a negociar, a protestar, o ocupar una seu bancària, a auto-organitzar-se, a parlar i escoltar en una assemblea, etc. experiències polítiques que en molts casos eren completament noves per molt sectors de la població (entre aquests, sovint dones, població immigrada o població castellanoparlant que, a Catalunya, sabíem que havia tendit a participar menys).

En aquest context, i centrant-nos en el cas de la joventut, existeixen unes generacions més joves que ja no estan vinculades a les estructures polítiques clàssiques i que han anat madurant mentre creixia la tecnologia, els nous codis i les formes de participació. Si abans la participació s’entenia exclusivament en anar a votar. Ara significa molt més, per més gent. La política ja no és només la vella política. Més gent té present que la política la trobem en la quotidianitat, com consumim, que mengem, en com vivim i en com ens organitzem. Canvi d’època.