A fons

I no tots els ciutadans s’expressen a través dels mateixos canals, uns estan associats, altres no, a uns els agrada venir i expressar-se en reunions presencials, altres ho fan de manera més còmoda a través de les xarxes socials etc... Sense oblidar-nos el més mínim dels ciutadans que, pels motius que sigui, sovint aliens a ells mateixos, no estan associats, no coneixen els espais participatius presencials, o no hi vindran mai, o ni tampoc tenen connexió o facilitat d’ús d’internet. També cal garantir els mecanismes de participació d’aquests ciutadans.
El segon pas és interioritzar el que diuen aquests ciutadans. Quantes vegades hem vist grans muntatges des de l’administració pública, grans shows teòricament participatius, grans inversions i despeses, espais mediàtics, que únicament serveixen per a que els ciutadans s’expressin però sense poder d’influència real en el govern de l’àmbit que sigui. Són el que anomenem “cortines de fum”, grans shows sense influència real. Més enllà de muntar els mecanismes necessaris per recollir l’opinió ciutadana, aquesta ha de ser interioritzada pel Govern que correspongui, és el que es coneix com a procés d’interiorització. Portar-lo a terme requereix primer de la sensibilitat necessària per a fer-ho, però més enllà de l’actitud, també una organització interna, dotada de les eines necessàries, per a fer-ho possible.
Finalment, el tercer pas és el de la resposta. És imprescindible que els ciutadans i ciutadanes que hagin dedicat un temps a opinar sobre alguna qüestió concreta, fent preguntes o proposant solucions concretes, tingui una resposta, en el sentit que sigui, d’implementació de la seva solució, o de rebuig d’aquesta, però resposta. El contrari desincentiva la pròpia participació ciutadana, doncs difícilment tornarà a participar algú que ha dedicat un temps ha pensar o proposar solucions sobre un tema concret, i hagi influït o no en aquest, i no hagi obtingut cap tipus de resposta.
Una participació ciutadana de qualitat ha de garantir aquests tres passos, el de creació de canals, el d’interiorització i el de resposta, altrament no estem en un àmbit d’implicació o participació ciutadana real.
Per tal de donar la resposta correcta, hem d’analitzar també què volen els ciutadans, què estan reclamant exactament. Els ciutadans no estan demanant governs assemblearis, però sí entendre què passa, comprendre-ho i participar en allò que els afecta. Els ciutadans reclamen més transparència i també pedagogia, que vol dir entendre què passa en aquell àmbit on ells han delegat el lideratge (que no tota) de la governança, i on hi van a parar els seus impostos. Transparència, pedagogia i eines per tal de poder implicar-se i participar sobretot en aquells assumptes que més els afecten. És en base a aquests criteris que hem d’aplicar la nova manera de fer política.
S’ha parlat molt darrerament de vella política i nova política, i a fe que existeix, la política antiga ha perdut la connexió amb els ciutadans, la nova, la única vàlida, vol recuperar-la.
És en tot això on resideix la resposta sobre si els ciutadans participen prou o no en política. Els ciutadans no participaran per defecte en tot, sinó sobretot en allò que noten que els afecta, si els governs sabem trobar els mecanismes per a recollir l’opinió dels ciutadans, aquests participen, si errem en els mecanismes, no ho faran, i no voldrà dir que no tinguin ganes de participar, sinó que haurem errat en la manera de recollir la opinió. En aquest sentit és moltes vegades aconsellable la multiplicitat de canals, no només reunions, no només anar a buscar el ciutadà, no només xarxes socials, sinó tot alhora o el més apropiat a cada cas segons el públic amb el que tractem.
Si volem una societat que participi i uns governs oberts que no només fomentin aquesta participació sinó que la necessitin, és fonamental el que comentàvem dels drets i els deures, participar és un dret, però els ciutadans també ho haurien d’assumir com un deure, no ha de ser una obligació, sinó sortir de natural l’implicar-se en la societat. Avui dia, i en bona part, però no només, gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació, podríem dir que es pot votar cada dia, no el vot d’urna, que segueix sent el més important de tots, sinó el vot d’opinar, d’influir, de participar, el podem fer acudint a molts espais d’opinió oberts o a través de les xarxes socials.
I és en aquest “cada dia” que entre tots hem de conscienciar i formar a les noves generacions de catalans, els més joves. Ensenyant democràcia i mecanismes de participació a l’escola, hem d’aconseguir que de manera natural s’impliquin i participin, que passin del cada 4 anys al cada dia. La participació infantil i juvenil doncs, totes les variants del mateix, i les organitzacions i associacions que es dediquen a fomentar-la, tenen doncs un paper clau en la construcció d’aquesta nova societat (des d’un punt de vista polític) marcada per una nova manera de fer política, on tots som polítics i on és responsabilitat de tots governar.