Opinió

En els darrers anys hem vist un fort compromís politic i institucional amb el sector dels professionals de les polítiques de joventut (tècnics/ques, regidors/es, dinamitzadors/es...), per tal de reconèixer la seva tasca i donar suport per continuar portant a terme aquesta feina tant important al servei dels i les joves. Però tot i la consolidació d’aquest perfil professional i dels canvis i transformacions importants que ha viscut el sector, continua sent un àmbit maltractat pel context de crisi. I és que, davant l’escassetat de recursos i la necessitat d’un estalvi -que comprenem necessari- es tria prescindir de les polítiques que no ens donen un rendiment immediatament visible, o aquelles que es consideren “menys importants”. Però els i les joves necessiten respostes ara. Per al desenvolupament de la nostra societat, és necessari atendre les seves demandes, articular respostes, i ser capaços de generar complicitats amb els i les joves.
Dir sí a les polítiques de joventut suposa dir sí a un habitatge digne, a una ocupació estable, és apostar per un sistema educatiu de qualitat, i generar oportunitats per al sector juvenil. Una aposta de present i, clarament, una inversió de futur.
Per tant, no podem fer perillar un entrallat que ha estat tan difícil de construir al llarg de més de tres décades, perquè el debilitament d’aquesta estructura costaria molts més anys de reconstruir, i és un pilar bàsic de la democràcia al nostre país.

Editorial Papers de Joventut, número 119



		Polítiques de joventut en temps de crisi
	Un dels col·lectius que s’han vist més afectats per la crisi és el dels i les joves. Atur, temporalitat laboral, precarietat... la recessió econòmica i social s’ha acarnissat amb la joventut i fa molt més difícil el seu procés d’emancipació. A nivell polític, en temps de crisi acostumen a perillar aquelles polítiques que no estan del tot consolidades, aquelles que se suposen “prescindibles”. I això és el que ha passat amb les polítiques de joventut a Catalunya. Tot i que són les polítiques socials que fa més anys que es desenvolupen al nostre país, que han aconseguit concebir dos plans nacionals de joventut, i que estan implicades a moltes viles i municipis catalans -a través dels plans locals-, la recessió les fa perillar.
En els darrers anys hem vist un fort compromís politic i institucional amb el sector dels professionals de les polítiques de joventut (tècnics/ques, regidors/es, dinamitzadors/es...), per tal de reconèixer la seva tasca i donar suport per continuar portant a terme aquesta feina tant important al servei dels i les joves. Però tot i la consolidació d’aquest perfil professional i dels canvis i transformacions importants que ha viscut el sector, continua sent un àmbit maltractat pel context de crisi. I és que, davant l’escassetat de recursos i la necessitat d’un estalvi -que comprenem necessari- es tria prescindir de les polítiques que no ens donen un rendiment immediatament visible, o aquelles que es consideren “menys importants”. Però els i les joves necessiten respostes ara. Per al desenvolupament de la nostra societat, és necessari atendre les seves demandes, articular respostes, i ser capaços de generar complicitats amb els i les joves. Dir sí a les polítiques de joventut suposa dir sí a un habitatge digne, a una ocupació estable, és apostar per un sistema educatiu de qualitat, i generar oportunitats per al sector juvenil. Una aposta de present i, clarament, una inversió de futur. Per tant, no podem fer perillar un entrallat que ha estat tan difícil de construir al llarg de més de tres décades, perquè el debilitament d’aquesta estructura costaria molts més anys de reconstruir, i és un pilar bàsic de la democràcia al nostre país. Editorial Papers de Joventut, número 119

Polítiques de joventut en temps de crisi