La reducció i eliminació en molts casos de reptes i drets socials aconseguits, des de la sanitat a l’educació, fent-los caure com una columna de fitxes de dominó, s’està fent ignorant la protesta col·lectiva de milers de ciutadans i ciutadanes, molts d’ells immersos en una situació de pobresa més que preocupant. L’augment de la pobresa, la marginació i el risc d’exclusió, amb la separació cada vegada més extrema de les dues classes socials -rics i pobres-, portarà conseqüències socials encara inimaginables. Per si fos poc, reduïts a la impotència dels fets consumats, s’hi suma la incredulitat de la ciutadania per l’augment dels casos de corrupció, que deixen entreveure la irresponsabilitat i incompetència d’alguns dels nostres dirigents.

Quines seran les conseqüències d’aquesta crisi per al moviment associatiu? Algunes malauradament ja les estem veient. La desaparició de moltes entitats comportarà l’empobriment del teixit associatiu, amb un retrocés important en riquesa associativa, participació ciutadana i qualitat democràtica. Quina és la perspectiva de les persones joves en aquest panorama? La situació límit que patim és de tal magnitud que no permetrà aviat la incorporació de mesures correctores. Les elevades xifres de desocupació, amb més de la meitat de la gent jove a l’atur, el desencant dels joves de vàries generacions que veuen impossible la construcció d’un projecte vital amb sentit, fan pensar que les opcions es troben fora de les nostres fronteres, tal com se suggereix des d’algunes instàncies públiques. Però la mobilitat juvenil en la cerca de noves oportunitats no pot significar només un bitllet d’anada. La nostra generació de joves -la més preparada de la història- representa un capital humà fonamental per al nostre creixement social, cultural i en valors. El país ha d’estar en disposició d’oferir als seus joves les condicions necessàries per a poder desenvolupar-se i viure amb dignitat.

Editorial Papers de Joventut, número 121