La feina és un dret que permet a les persones desenvolupar-se personalment i socialment per construir el seu projecte vital. En el cas dels joves, ens trobem ara amb la generació més preparada de la història, però, malauradament, també la que té més dificultats per trobar una feina estable i de qualitat.
Durant anys ha prevalgut el paradigma de l’esforç: “Si estudies, el teu esforç serà recompensat, tindràs una bona feina el dia de demà”. Però, en lloc d’això, què ens trobem? Joves ben preparats acadèmicament, amb idiomes i cursets, desenvolupant feines precàries per a les quals estan sobrequalificats, sense esperança de poder accedir -al menys a mig termini- a un habitatge en condicions, ni, per tant, de fer realitat el seu projecte de vida. I si volen oportunitats reals han de fer la maleta i buscar-se les garrofes fora de les nostres fronteres.
Què genera tot això? Frustració. Es parla de generació perduda, i aquesta és també la generació de la frustració. Estem preparant els joves per afrontar aquesta frustració? Com es canalitzen totes aquestes emocions? Aquesta és una reflexió que com a educadors, professionals, responsables polítics, etc., estem obligats a fer-nos.
L’emprenedoria pot ajudar a sortir d’aquest cercle viciós? Sí, sempre i quan l’emprenedoria suposi un gir a les perspectives laborals i també personals del jove. Sí, sempre i quan vagi acompanyada de formació, assessorament i suport. I aquests han de venir de molts àmbits, des de l’entorn més proper al jove, fins al món educatiu, l’empresarial i les administracions públiques. Perquè les eines que l’emprenedor necessita dominar, evidentment, són les pròpies de la matèria en què se centra el seu pla de negoci, però, sobretot, són les habilitats socials i emocionals necessàries per afrontar els canvis i els reptes que té per davant. I això encara no s’ensenya a l’escola.

Editorial Papers de Joventut, número 124