La recessió política dels darrers temps és un fet protagonitzat i avalat per les més altes institucions de l’Estat. La sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut, les arbitrarietats de l’Audiència Nacional, i l’ultimàtum que va emetre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) –que mesos enrere manifestava la seva voluntat de ser a prop del poble i d’impartir justícia- contra el sistema d’immersió lingüística en català, són dos atacs irracionals que atempten contra la identitat catalana. Però podríem afegir moltes altres violacions: rebuig a canvis constitucionals durant trenta anys i convocatòria d’una reforma improvisada, la negació a reconèixer els drets dels pobles i a desentendre’s de convocar cap referèndum per fer sentir l’opinió dels ciutadans amb temes d’evident importància. Qualsevol situació conjuntural –com és la crisi econòmica- és aprofitada per centralitzar més el poder, reforçar el control i la dependència econòmica i la fiscalitat. El menyspreu a les decisions de les institucions catalanes, les centralitzacions empresarials i la nacionalització de les caixes d’estalvi segueixen l’escalada cap a un futur que vulnera greument les possibilitats de conciliació d’interessos.
La impossibilitat d’avançar democràticament i el retorn a vells paradigmes i males pràctiques de govern són evidents. La sentència del TSJC, que imposa la destrucció de tot el sistema d’immersió lingüística adoptat a Catalunya des de la democràcia i que perpetua la submissió de la llengua pròpia a favor de la llengua castellana a les aules, és ja la gota que fa vessar el got. Una clara ofensiva contra la identitat i l’autogovern catalans.
Davant la continua vulneració dels drets fonamentals de les persones i els pobles, val la pena formar part d’un Estat cada cop més hostil a les diferents realitats nacionals que hi conviuen? O és millor construir la nostra pròpia llibertat?
Cal reaccionar davant d’aquesta realitat i dissentir dels discursos i doctrines conformistes. Ha estat traït l’esperit que fa trenta anys van dur a una conciliació que obria les portes a una democràcia participativa. Resulta inevitable iniciar una nova transició que aquest cop contempli la independència com l’opció més adient per a una Catalunya que deixi enrere les subjugacions servituds que l’ofeguen. És el moment de caminar amb pas ferm cap a la independència. Una independència que només s’aconseguirà si tota la ciutadania pren consciència de la seva responsabilitat i decideix lliurement, i per majoria, la voluntat que aquest país disposi d’un Estat propi. Per què com deia Francesc Macià, «Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho».

Editorial Papers de Joventut, número 118